Els Pirineus el 2020

Amb una anomalia respecte de la mitjana climàtica 1981-2010 d'1,2 ºC, l'any 2020 va ser el més càlid en el conjunt dels Pirineus des de 1959, any en el qual s'inicia la monitorització del clima en aquesta zona per part de l'OPCC.

Estacionalment, l'hivern 2019-2020 va batre rècords pel seu caràcter càlid, registrant una anomalia de +2,7 ºC (molt similar a l'anterior màxim de l'hivern 1990-1991). Tanmateix, la primavera de 2020 va ser la més càlida des de 1959, amb una diferència respecte de la mitjana de 2,0 ºC. Estiu i tardor van registrar anomalies positives però més modestes, properes als +0,6 ºC.

En el conjunt dels Pirineus, la precipitació del 2020 va ser lleugerament superior a la mitjana del període 1981-2010: un +10 %.

La primavera va ser l'estació clarament més plujosa/nivosa, amb una anomalia del +25% respecte de la mitjana. La resta d'estacions de l'any van tenir un comportament molt proper a la mitjana climàtica.

Espacialment, el sector oriental va registrar superàvits pluviomètrics destacats (>+50 %), mentre que l'àrea central i de més altitud va mostrar un comportament oposat, amb dèficits marcats (< -50 %).

Durant el 2020 es van continuar enregistrant extrems càlids clarament por damunt de la mitjana climàtica. Entre ells destaca el mínim històric que es va registrar en el nombre de dies de glaçada per al conjunt dels Pirineus: 20 dies menys que la mitjana 1981-2010.

També fou destacable el nombre de dies d'estiu (nombre de dies en un any amb una T màxima superior a 25 ºC), que va superar en 11 dies la mitjana. Quant a la intensitat dels extrems càlids, 2020 es va mostrar especialment rigorós. Per exemple, la temperatura màxima absoluta va ser 4 ºC superior a la mitjana d'aquest mateix indicador. En canvi, la durada de les ratxes fredes es va reduir considerablement respecte de la mitjana: 10 dies menys.

No es van apreciar extrems pluviomètrics destacats en el conjunt dels Pirineus el 2020.

En ser un any relativament plujós, la durada dels períodes secs va ser proper a la mitjana, i tampoc es van apreciar unes ratxes humides (dies consecutius amb precipitació) clarament superiors a la mitjana.

Entre els episodis d'acumulació de precipitació, destaca el temporal Glòria, a finals de gener, amb acumulacions en quatre dies que van superar els 300 mm al Pirineu oriental.

Durant el 2020 ha continuat la disminució constant de la superfície total coberta per glaceres als Pirineus. En concret, s'ha arribat al mínim des de que es van començar a monitoritzar l'any 1990 en els sis sistemes dels quals se'n fa un seguiment.

En el cas de l'Aneto, en poc més de trenta anys, la superfície de gel s'ha reduït a la meitat (de 100 ha a 47 ha), i a les glaceres d'Ossoue (Vignemale) i Maladeta s'aprecia un ritme similar. A la glacera de Tempestats, s'ha assolit l'any 2020 el mínim de 5,6 ha.

La cova gelada A294 de Cotiella (2.238 m), amb registres de volum de gel des de 1978, va marcar el 2019 un mínim sense precedentes, amb 5.440 m³ de gel. El màxim s'havia assolit el 1978 amb 6770 m³.

La temperatura mitjana anual a l'interior de la cova monitoritzada ha estat de -0,4 ºC l'any 2020. Aquest registre no suposa un màxim a la sèrie que s'inicia el 2010, però se situa entre els quatre anys més càlids.

Des de 2017 es disposa de registres de la temperatura de l'aigua a tres llacs d'alta muntanya, ubicats a una altitud que oscil·la entre els 1.800 m i els 2.600 m: Montmalús (Andorra), i Acherito i Marboré (Aragó).

El perfil vertical de temperatura permet disposar d'informació de la variació de la temperatura amb la profunditat. Així, a l'estiu, la temperatura superficial pot arribar als 18 °C, però baixa ràpidament fins als 9 °C o 10 °C a profunditats superiors als 14 m. A l'hivern, en quedar glaçat, el gruix màxim de gel pot assolir els 6 m als llacs de major altitud (Marboré, 2.590 m).

El 2013 va començar la monitorització sistemàtica de la fenologia de diverses masses boscoses repartides per tots els Pirineus. Concretament, es tracta de quatre espècies (roure de fulla gran, pi negre, faig comú i avet comú), repartides per 15 zones i de les quals se segueix la fenofase de la data de la brostada.

Amb dades fins a 2019, el roure de fulla gran i el faig van brotar la setmana 19 de l'any. L'avet comú ho va fer la setmana 23, i el pi negre va ser l'espècie més tardana, iniciant la brostada la setmana 27.